A Anglaterra els hiverns acostumaven a ser freds, i ens els passàvem mirant els combats de lluita lliure, especialment els meus pares. Aquesta lluita que miraven al televisor en blanc i negre els dissabtes a la tarda era una mena de petita intrusió de vida i color en les seves vides més aviat monocromàtiques. La seva roba de treball estava descolorida, igual que la funda del sofà, que no s'havia canviat en anys, i els records d'allò que havien estat abans de venir a Anglaterra també s'anaven descolorint. Els meus pares i, de fet, tota la seva generació, van malbaratar els millors anys de les seves vides esllomant-se a les fàbriques a canvi de sous miserables. Una vida feta de treball esgotador, d'esquenes deformades, d'artritis crònica, de mans escapçades. Es mossegaven els llavis i aguantaven el dolor. No tenien pas cap altra opció. Intentaven desconectar les seves ments per ignorar els menyspreus dels seus companys, per no respodre a les xafarderies hipòcrites dels encarregats i, en el cas de les dones índies, per no queixar-se quan els seus marits els clavaven una bufa. 'Accepta el dolor', es deien, 'conviu-hi'; el dolor de les punxades que pujaven pels braços, dels malucs adolorits, del mal d'esquena de massa temps inclinades sobre les màquines de cosir, dels artells endurits de rentar tanta roba, del reuma dels genolls de fregar el terra de la cuina amb els calçotets vells dels seus marits.

Quan els meus pares seien per veure la lluita dels dissabtes a la tarda, amb el te de cardamom amb llet a la mà, volien que allò els fes passar l'estona, volien riure una mica. Però també volien que, per una vegada, els bons guanyessin als dolents. Volien que el milhomes fanfarró rebés el que es mereixia. Pregaven perquè el bo no es rendís quan acabava estirat sobre la lona, atrapat amb un bloqueig doble o prement agònicament els seus ronyons. Tant de bo que pogués aguantar un xic més, suportar el dolor, acabar el combat! Si pogués, tenint en compte com era la lluita lliure, hi havia la possibilitat que guanyés. Però només seria una victòria per punts i el guanyador, esgotat, amb prou feines podria saludar el públic. Més que una gran victòria, el triomf era la supervivència.

Els hiverns solien ser freds a Anglaterra. Nosaltres, especialment els meus pares, ens els passàvem veient lluita lliure. La lluita que veien a l’aparell de televisió en blanc i negre els diumenges a la tarda representava una breu intrusió de vida i de color en les seves vides per altra part monocromes. Les granotes de treball estaven descolorides, l’entapissat del sofà –que feia anys que no es canviava– estava descolorit, i els records que tenien de les persones que havien estat abans de venir a Anglaterra també es descolorien. Els meus pares, tota la seva generació, havien passat els millors anys de les seves vides treballant rutinària i durament en fàbriques a canvi de magres salaris. Una vida de treball feixuc, d’espines dorsals deformades, d’artritis crònica, de mans amputades. Es mossegaven els llavis i suportaven el dolor. No tenien cap altra opció. En les seves ments intentaven desconnectar; no fer cas de la indiferència dels companys de feina, no enutjar-se per la buida xerrameca dels capatassos i, en el cas de les dones índies, no amoïnar-se quan els seus marits les renyaven. Entoma el dolor, es deien a si mateixos, enfronta’t al dolor; al dolor punyent dels braços, a les articulacions desgastades dels malucs, a les punxades de l’esquena per haver estat massa anys inclinats sobre les màquines de cosir, als artells amb durícies de resultes de rentar la roba a mà, al reuma als genolls per haver fregat el terra de la cuina amb els calçotets vells dels seus marits.

Quan els meus pares s’asseien a mirar la lluita lliure els diumenges a la tarda, amb una tassa de te de cardamom amb llet a la mà, volien que els divertissin, volien riure. Però també volien que el noi bo, per una vegada, triomfés sobre el noi dolent. Volien que el pinxo fatxenda i perdonavides rebés el que es mereixia. Pregaven perquè el noi bo, estirat a terra, atrapat en una doble clau o agafant-se els ronyons adolorits, no es rendís. Si al menys pogués aguantar una mica més, suportar el dolor, aguantar el tipus. Si podia fer tot allò hi havia possibilitats, sent la lluita el que era, que triomfés. Però només era una victòria sobre el paper. Veies el guanyador, exhaust, que amb prou feines podia saludar la multitud. Era sobretot un triomf de la supervivència.

Els hiverns eren freds a Anglaterra. Nosaltres, els meus pares especialment, els passàvem veient combats de lluita. Els combats que veien a la seva televisió en blanc i negre els dissabtes a la tarda representaven una breu intrusió de vida i color a les seves vides, altrament monocromàtiques. Les seves robes de treball estaven descolorides, la funda del sofà – que no s’havia canviat feia anys – estava descolorida, les seves memòries de la gent que havien estat abans de venir a Anglaterra s’estaven esvaint també. Els meus pares, tota la seva generació, varen consumir els millors anys de les seves vides treballant durament en fàbriques per sobres de paga mesquins. Una vida de treball penós, d’esquenes deformades, d’artritis cròniques, de mans tallades. Serraven les dents i tiraven endavant malgrat el dolor. No tenien cap altra opció. En la seva ment provaven de desconnectar – d’ignorar el menyspreu dels companys treballadors, de no molestar-se per la xerrameca superficial dels capatassos i, en el cas de les dones índies, de no angoixar-se quan els seus marits les pegaven. Aguantant el dolor, es deien a elles mateixes, es pot suportar – els dolors aguts braços amunt, els malucs rovellats, els mals d’esquena per haver passat massa anys ajupides sobre màquines de cosir, els artells callosos de rentar la roba a mà, els genolls amb reuma de netejar el terra de la cuina amb la roba interior vella dels seus marits.

Quan els meus pares s'asseien per a veure el combat els dissabtes a la tarda, amb el te amb cardamom i llet a la mà, volien distreure’s, volien riure. Però també volien que el noi bo, encara que només fos per una vegada, guanyés el dolent. Volien que l'animalàs perdonavides, presumit i bramador rebés allò que es mereixia. Pregaven perquè el bon noi, caigut sobre la lona, atrapat en un una clau doble de dits o agafant-se els ronyons en agonia, no es rendís. Si només podés aguantar una mica més, suportar el dolor, suportar l'assalt. Si només podés fer això, existiria la possibilitat de que, essent la lluita com era, podés triomfar. Només era, però, una victòria qualificada. El guanyador restaria exhaust, amb prou feines capaç de saludar la multitud. El triomf era, essencialment, qüestió de supervivència.