Vivim a un dels petits apartaments d’un complex de múltiples pisos que dóna habitatge a tot un seguit de famílies de classe mitjana. Tot i això, els membres de la família de Felis domestica als que els ha agradat el nostre complex és molt probable que superin en nombre als membres d’Homo sapiens. Perquè aquests quadrúpedes amb urpes retràctils, que poden presumir dels seus cosins salvatges -lleons, trigres, linxs i ocelots-, no temen a ningú del seu voltant. La creixent població felina dotada de set vides a llurs urpes molesta a tothom, però també omple la vida de somriures a moltes persones.

Aquests gats del nostre carrer tenen un seguit d’estrictes demarcacions territorials pròpies. Els caça-ratolins de la planta baixa, el primer i el segon pis no surten del seu territori, excepte pels viatges esganats a les cuines pels que han de travessar les línies de control. El replà d’entrada està reservat exclusivament pels joves i, de tant en tant, el fan servir els aristòcrates de l’antic Siam per llepar-se el cos i prendre el Sol. Alguns dels mascles troben còmodes racons per fer-hi una ronronejant dormida als llocs on no hi cap ni una anxova, com ara una cabina d’un guàrdia de seguretat, on hi poden haver trobat al pobre home fent-hi una migdiada. Déu ha regalat a aquests gats amb dues veus diferents, una per ronronejar i una altra per miolar, i uns quants d’aquests sopranos felins del nostre veïnat mantenen a tots els residents desperts amb llurs orquestres nocturnes en ocasions especials.

Alguns dels residents, que volen ser nets com una patena, s’emprenyen quan aquests gats grisos els embruten el carrer. Els falcons que hi ha entre els veïns s’obsessionen amb fer fora aquests gats a fuetades, si cal. Però els coloms no es decideixen i esperen a veure cap a on va el gat. En fi, ja veurem a qui criden per posar el cascavell al gat!

Vivim en un dels minúsculs apartaments d'un complex d'edificis de diverses plantes que dona recer a diverses famílies de classe mitjana. Però els membres de la família Felis Domestica que s'han encapritxat del nostre complex podrien superar en número als membres de l'Homo sapiens. Perquè aquests quadrúpedes d'arpes retràctils, que poden presumir dels seus cosins del camp: lleons, tigres, linxs i ocelots, no temen a ningú en el nostre veïnat. La creixent població de felins que posseeixen nou vides en les seues arpes molesta a tots, però proporciona un alleujament còmic a molts.

Aquests gats en la nostra avinguda tenen les seues pròpies demarcacions estrictes sobre el territori. Els ratolins de la planta baixa, el primer i el segon pis es mantenen en els seus pisos, excepte en les incursions famolenques en les cuines a través de les línies de control. La terrassa està reservada exclusivament als joves i ocasionalment la utilitzen els aristòcrates de l'antic Siam per a llepar-se el cos i prendre el sol. Alguns dels gats mascle troben racons acollidors per a un somni filant en llocs on no cap un gat, com la cabina del vigilant, on podrien haver trobat al pobre company de gatonera. Déu ha dotat a aquests gats de dues caixes de veu, una per a filar i una altra per a miolar, i alguns de les sopranos felins de la nostra localitat mantenen desperts a tots els residents amb les seues orquestres nocturnes en ocasions especials.

Alguns dels residents que desitgen ser nets com un gat s'irriten quan aquests gats grisos embruten les seues coses. Els falcons entre els residents creuen fermament que aquests gats han de ser expulsats amb un gat de nou cues. Però els coloms estan indecisos esperant a veure per on salta el gat. Bé, no sabem qui serà l'afortunat en posar el cascavell al gat!

Vivim en un dels diminuts pisos d’un complex d’apartaments que dona refugi a diverses famílies de classe mitjana. No obstant, el nombre de membres de la família Felis domestica que s’han encapritxat amb el nostre edifici bé podria superar el d’Homo sapiens. Perquè aquests quadrúpedes d’ungles retràctils, que poden presumir dels seus cosins campestres ―lleons, tigres, linxs i ocelots―, no tenen por de ningú del veïnat. L’increment de població felina amb set vides a les arpes molesta tothom, però també funciona a manera d’interludi humorístic per a molts.

Aquests gats de la nostra avinguda tenen les seves pròpies demarcacions estrictes del territori. Els caçadors de ratolins de la planta baixa, el primer i el segon pis no surten dels seus nivells, excepte per fer incursions afamades a les cuines, més enllà de les línies de control. El terrat està reservat exclusivament per als joves i, de tant en tant, l’utilitzen els aristòcrates de l’antigament anomenat Siam per llepar-se el cos i prendre el sol. Alguns dels mascles sense castrar troben racons acollidors per fer-hi un son ronc en llocs on no hi caben ni quatre gats, com la garita del vigilant, on potser s’hi hauran trobat el pobre home pentinant gats. Déu ha obsequiat aquests gats amb dos aparells fonadors, un per roncar i l’altre per miolar, i alguns d’aquests sopranos felins de la nostra localitat no deixen que els residents agafin el son amb les orquestres nocturnes que fan sonar en ocasions especials.

Alguns inquilins que volen mantenir-ho tot net i polit estan com el gat i el gos amb els gats de color gris que els ho embruten tot. Els més bel·ligerants estan convençuts que se’ls hauria de fer marxar amb la cua entre les cames. Però els pacifistes esperen indecisos a treure’n una conclusió, no fos cas que els donessin gat per llebre. Bé, no sabem a qui demanaran que posi el cascavell al gat!