ProZ.com translation contests »
11th ProZ.com translation contest: "Contemporary society" » English to Catalan » Entry by iolanda casacuberta


Source text in English

Translation by iolanda casacuberta (#13481) — Winner

We're accustomed to glamour in London SE26: Kelly Brook and Jason Statham used to live above the dentist. But when Anouska Hempel's heels hit the cracked cement of the parking space outside my flat, it's hard not to think of those Picture Post photographs of royalty visiting bombed-out families during the second world war. Her mission in my modest tract of suburbia is, however, about more than offering sympathy. Hempel—the woman who invented the boutique hotel before it bore any such proprietary name—has come to give me information for which, judging by the spreads in interiors magazines and anxious postings on online DIY forums, half the property-owners in the Western world seem desperate: how to give an ordinary home the look and the vibe of a five-star, £750-a-night hotel suite. To Hem­pelise, in this case, a modest conversion flat formed from the middle slice of a three-storey Victorian semi.

"You could do it," she says, casting an eye around my kitchen. "Anyone could do it. Absolutely no reason why not. But there has to be continuity between the rooms. A single idea must be followed through." She looks out wistfully over the fire escape. "And you'd have to buy the house next door, of course." That's a joke. I think.

...

It's worth pausing, though, to consider the oddness of this impulse. The hotel room is an amnesiac space. We would be troubled if it bore any sign of a previous occupant, particularly as many of us go to hotels in order to do things we would not do at home. We expect a hotel room to be cleaned as thoroughly as if a corpse had just been hauled from the bed. (In some cases, this will actually have happened.) The domestic interior embodies the opposite idea: it is a repository of memories. The story of its inhabitants ought to be there in the photos on the mantelpiece, the pictures on the wall, the books on the shelves. If hotel rooms were people, they would be smiling lobotomy patients or plausible psychopaths.
A Londres SE26 estem acostumats al glamur (Kelly Brook i Jason Statham vivien damunt del dentista). Però quan els talons d'Anouska Hempel colpegen el ciment esquerdat de la plaça d'aparcament fora de casa meva, es fa difícil no pensar en aquelles fotografies del Picture Post de la reialesa visitant famílies bombardejades durant la Segona Guerra Mundial. La seva missió en la meva modesta parcel·la de barri, però, consisteix en alguna cosa més que oferir simpatia. Hempel, la dona que va inventar l'hotel boutique abans que es conegués amb aquest nom, ha vingut a donar-me la informació que, si s'ha de jutjar pels articles en les revistes d'interiors i els angoixats missatges en els fòrums de bricolatge en línia, la meitat dels propietaris de pisos en el món occidental estan desesperats per aconseguir: com donar a una llar ordinària l'aspecte i l'ambient d'una suite d'hotel de cinc estrelles, d'aquells que cobren 750 lliures esterlines per nit. Per «Hempelitzar», en aquest cas, un modest pis procedent de la reconversió de la llesca del mig d'una casa aparellada de tres pisos d'estil victorià.
«Vostè pot fer-ho», em diu mentre fa un cop d'ull a la meva cuina. «Qualsevol pot fer-ho. No hi ha absolutament cap motiu pel qual no ho hagi de poder fer. Però hi ha d'haver continuïtat entre les habitacions. S'ha de cenyir a una sola idea». Mira amb nostàlgia per l'escala d'incendis. «I hauria de comprar la casa del costat, és clar». Això és una broma. Em penso.
Val la pena aturar-se, però, per rumiar sobre la singularitat d'aquest impuls. L'habitació de l'hotel és un espai amnèsic. Estaríem preocupats si hi trobéssim algun senyal d'un estatger anterior, especialment perquè molts de nosaltres anem als hotels amb la finalitat de fer coses que no faríem a casa. Esperem que les habitacions dels hotels es netegin tan a fons com si se n'acabés de retirar un cadàver del llit (en alguns casos això és, de fet, el que ha succeït). Un interior domèstic es caracteritza per la idea oposada: és un dipòsit de records. La història dels seus habitants ha de ser allà, a les fotos de la lleixa de la xemeneia, als quadres de les parets, als llibres en els prestatges. Si les habitacions d'hotel fossin persones, serien somrients pacients lobotomitzats o psicòpates versemblants.


Discuss this entry