Qui va llançar aquell primer tomàquet fatídic que va encetar la revolució de La Tomatina? Ningú no ho sap del cert. Potser tot ve d’un gest de rebel·lió antifranquista, o d’una celebració de carnaval que va escapar-se de les mans. La versió dels fets més difosa diu que el 1945, durant la celebració d’una festa de gegants on desfilaven grans ninots de paper maixé, els habitants de la regió van voler cridar l’atenció representant un combat sorollós. Es donà el cas que tenien a prop un carro ple de verdures i començaren a llançar furiosament tomàquets madurs. Els espectadors innocents van anar-se implicant cada vegada més en l’episodi fins que tot plegat derivà en un intercanvi massiu i caòtic de fruites voladores. Els instigadors de la batalla hagueren de recompensar els venedors de tomàquets, però això no frenà la recurrència d’aquella mena d’actes, ni el naixement d’una nova tradició.

Tement una escalada del desordre públic, les autoritats van fer i desfer un seguit de prohibicions més o menys severes al llarg de la dècada dels cinquanta. El 1951, els ciutadans que desafiaren la llei foren empresonats fins que s’aconseguí el seu alliberament per aclamació popular. L’escarni més cèlebre contra el vet imposat arribà el 1957 amb la celebració d’un funeral del tomàquet de caire burlesc i molt complet, amb taüt i processó inclosos. A partir d’aquell any el govern de la vila optà per entomar la situació: establí unes normes mínimes de joc i es congracià amb aquella tradició peculiaríssima.

Encara que els tomàquets tenen el protagonisme central de La Tomatina, una setmana de celebracions prèvies prepara el camí cap a la confrontació final. Aquesta coincideix amb la celebració del sant dels patrons de Buñols, Sant Lluís Bertran i la Verge Maria, que es festeja amb paradetes de carrer, música i focs artificials, com és propi de moltes festivitats espanyoles. Per carregar piles abans de la batalla imminent, la vigília del combat se serveix una paella èpica que ostenta tots els ingredients d’aquest icònic plat valencià a base d’arròs, marisc, safrà i oli d’oliva.

Actualment, la celebració desenfrenada s’acompanya també d’algunes mesures d’ordre. Els organitzadors de l’acte s’encarreguen, fins i tot, de cultivar una varietat especial de tomàquet bord destinat a servir exclusivament la solemnitat anual. Els festejos comencen cap a les deu del matí, moment en què els participants competeixen per agafar un pernil que es troba fixat en una estaca greixosa. Els espectadors ruixen els corredors amb aigua mentre canten i ballen pels carrers. Quan la campana de l’església toca el migdia, els camions atapeïts de tomàquets comencen a voltar per la ciutat, mentre els cants de "To-ma-te, to-ma-te!" entonen un crescendo.

Aleshores, amb el tret d’un canó d’aigua, comença l’acció principal. Aquest dóna llum verda per esclafar i llançar tomàquets desbocadament contra els membres participants. Llançadors de tomàquet d’altura i llarg recorregut, assassins de precisió, paràboles de mitja distància. Sigui quina sigui la teva tècnica, quan el temps s’exhaureixi, et veuràs (i et sentiràs) diferent. Al cap de gairebé una hora, els bombarders sucats de tomàquet queden immersos en un mar de salsa de carrer fangosa que recorda ben poc el tomàquet original. Una segona canonada assenyala el final de la batalla.

Qui va llançar aquell primer tomàquet, aleshores transcendental, que va començar la revolució de la Tomatina? La veritat és que ningú no ho sap. Potser va ser una rebel•lió antifranquista, o una desfilada que se’ls va escapar de les mans. Segons la versió més popular de la història, al 1945, durant el festival “Els Gegants” (una desfilada de ninots gegants fets de paper maixé), alguns veïns van fingir barallar-se per atraure l’atenció. Van anar a raure a un carro de verdura que hi havia a prop i van començar a llançar-se tomàquets madurs. S’hi van afegir alguns espectadors innocents, fins que l’escena es va intensificar a una aglomeració massiva de fruita voladora. Els instigadors van haver de pagar als verdulaires, però això no va aturar la recurrència de més guerres de tomàquets (i el naixement d’una nova tradició).
Tement una intensificació no reglada, al 1950 les autoritats van promulgar, flexibilitzar i restaurar una sèrie de prohibicions. Al 1951, els veïns que van desafiar la llei van ser empresonats fins que la protesta pública va reclamar la seva alliberació. El desvergonyiment més famós a les prohibicions del tomàquet van tenir lloc al 1957, quan els defensors van parodiar l’enterrament d’un tomàquet, amb fèretre i processó inclosos. A partir del 1957, el govern local va decidir afrontar el tema establint algunes normes i acceptant l’extravagant tradició.
Tot i que els tomàquets són l’atracció principal, una setmana de celebracions precedeix la batalla final. És una celebració dels sants patrons de Bunyol, la Verge Maria i Sant Lluís Bertran, amb desfilades pels carrers, música i focs artificials en la joiosa moda espanyola. A fi d’agafar forces per a la imminent batalla, a la vigília se serveix la típica paella, plat valencià icònic fet amb arròs, marisc, safrà i oli d’oliva.
Avui dia, aquest festival sense entrebancs té certa mesura d’ordre. Els organitzadors fins i tot cultiven una varietat especial de tomàquets escanyadissos només per a l’esdeveniment anual. Les festes s’inauguren cap a les 10 del matí, quan els participants competeixen per agafar un pernil lligat al cim d’un pal greixós. Els espectadors ruixen els participants amb aigua mentre canten i dansen pels carrers. Quan la campana de l’església toca migdia, camions plens de tomàquets entren al poble, mentre els cants de “To-mà-quet, to-mà-quet!” arriben al crescendo.
Llavors, amb el tret d’un canó d’aigua, comença l’esdeveniment principal. És la llum verda per esclafar i llançar tomàquets en tot tipus d’atacs contra la resta de participants. Tiradors de tomàquets a llarga distància, assassins a boca de canó i tirs de ganxo a mig abast. Sigui quina sigui la teva tècnica, quan s’acabi, el teu aspecte haurà canviat i et sentiràs força diferent. Una hora més tard, es deixa que els bombarders amarats de tomàquet juguin pels carrers, convertits en un mar de salsa, on ja no es pot trobar gaire res amb forma de tomàquet. Un segon tret de canó assenyala el final de la batalla.

Qui va llançar el primer i profètic tomàquet que va iniciar la revolució de La Tomatina? La veritat és que no ho sap ningú. Potser va ser una rebel•lió antifranquista, o potser un carnaval que es va escapar de les mans. Segons la versió més popular de la història, durant la desfilada de gegants del 1945 (una processó de ninots gegants de paper maixé), gent del poble buscava baralla per cridar l'atenció. Van passar pel costat d'un carretó de verdures i van començar a llançar tomàquets madurs. Els innocents espectadors s'hi van anar involucrant fins a convertir-ho en una massiva batalla de fruites voladores. Els instigadors van haver de compensar els venedors de tomàquets, però això no va aturar la recurrència a més guerres de tomàquets i al naixement d'una nova tradició.

Atemorits per l'escalada de la rebel•lia, les autoritats van aprovar, suavitzar i després restaurar una sèrie de prohibicions durant els anys 50. El 1951, la gent del poble que va desafiar la llei fou empresonada fins que un clam popular va demanar el seu alliberament. La mostra més coneguda de desafiament a les prohibicions tomaqueres va tenir lloc el 1957, quan els que n'eren partidaris van organitzar un fals però complet funeral del tomàquet, amb taüt i processó inclosos. A partir del 1957, l'Ajuntament va decidir seguir el corrent, va instaurar unes normes, i va acollir l'esbojarrada tradició.

Tot i que els tomàquets són l'atracció principal, tota una setmana d'actes anticipa l'hora de la veritat. Se celebra la festivitat dels patrons de Bunyol, la Verge dels Desemparats i Sant Lluís Bertran amb desfilades, música i focs artificials amb l'alegre esperit espanyol. Per agafar forces abans de la imminent batussa, la nit abans de la batalla se serveix una èpica paella, exhibint així l'emblemàtic plat valencià fet amb arròs, marisc, safrà i oli d'oliva.

Avui en dia, aquesta arrauxada festa té un cert nivell d'ordre. Els organitzadors fins i tot han arribat a cultivar una varietat especial de tomàquet immenjable, destinat únicament a aquest esdeveniment anual. Les festes comencen cap a les deu del matí, quan els participants corren per aconseguir un pernil situat a dalt d'una cucanya oliosa. Els espectadors ruixen els escaladors amb aigua mentre canten i ballen al carrer. Quan les campanes repiquen al migdia, camions plens de tomàquets entren al poble a mida que els crits de "to-ma-te, to-ma-te" van en crescendo.

Llavors, amb la descàrrega d'un canó d'aigua, comença l'esdeveniment principal. Això dóna llum verda al trinxament i llançament de tomàquets de tots contra tots. Disparadors de tomàquets a distància, assassins a boca de canó i tirs de ganxo d'abast mitjà. Sigui quina sigui la teva tècnica, quan s'hagi acabat, tindràs un aspecte (i et sentiràs) bastant diferent. Cap a una hora més tard, els bombarders xops de tomàquet juguen en un mar de salsa estovada al carrer, on hi queda poca cosa que s'assembli a un tomàquet. Una segona descàrrega de canó marca la fi de la batalla.

Qui va llançar el primer tomàquet que va desencadenar la revolució de la Tomatina? Realment ningú ho sap. Potser fos una revolta contra Franco, o un carnaval que se’n va anar de les mans. Segons la versió més popular de la història, el 1945, durant la festa dels Gegants i Capgrossos (una desfilada de titelles de paper maixé), els vilatans van organitzar una batussa per cridar-ne l'atenció. Es van trobar un carret de verdures i hortalisses que hi havia prop i van començar a llançar-s’hi tomàquets madurs. Els espectadors que no hi tenien res a veure van acabar ficats en la baralla i l'escena va derivar en una aglomeració massiva d’hortalisses volant. Els instigadors del succés van haver de compensar econòmicament els venedors de tomàquets, però això no va impedir que tornés a haver-hi més baralles de tomàquets – i a néixer una nova tradició.

Temoroses d'una revolta que anés a més, les autoritats van decretar, suavitzar i tornar a decretar, una sèrie de prohibicions els anys 50. El 1951, els habitants que van desafiar la llei van ser empresonats fins que va haver-hi una protesta pública demanant el seu alliberament. El desafiament descarat més famós contra les prohibicions de la Tomatina va tenir lloc el 1957, quan els partidaris de la festa van realitzar la simulació d'un funeral del tomàquet amb taüt i processió. Després de 1957, l'administració municipal va decidir gestionar la batalla: hi va establir algunes regles i en va acceptar la boja costum.

Encara que els tomàquets en són al primer pla, hi ha tota una setmana de festes prèvies a la baralla final. Aquestes festes, en honor dels sants patrons de Bunyol –la Mare de Déu dels Desemparats i Sant Lluís Bertran– inclouen desfilades, música i focs artificials a l'estil jovial espanyol. Amb la intenció de guanyar forces per a la batalla imminent, se serveix una colossal paella el vespre anterior a la baralla, presentant-hi el plat estrella valencià d'arròs, marisc, safrà i oli d'oliva.

Avui aquest desenfrenat festival disposa d’un cert ordre. Els organitzadors han arribat a conrear una varietat especial de tomàquets de mal gust només per a aquest esdeveniment anual. La festa comença cap a les 10 del matí, quan els participants competeixen per agafar-ne un pernil fixat a la part superior d'un pal greixós. Els espectadors tiren aigua amb una mànega als lluitadors de la batalla i mentrestant es canta i es balla al carrer. Quan la campana de l'església toca les 12 del migdia, els camions carregats de tomàquets entren al poble i la gent comença a corejar més i més "to-mà-quet, to-mà-quet!".

Llavors comença l'esdeveniment principal amb el tret d'un canó d'aigua, que es el senyal de llum verda per aixafar i llançar tomàquets en una baralla increïble contra els altres participants. Hi ha llançaments de tomàquets a llarga distància, trets a boca de canó i a mitja alçada: sigui quina sigui la teva tècnica, per quan s'hagi acabat tindràs un aspecte (i et sentiràs) ben diferent. Prop d’una hora més tard, els bombardejos de tomàquets deixen pas a un mar de salsa al carrer, en la qual és difícil trobar-hi alguna cosa semblant a un tomàquet. Un segon tret de canó indica la fi de la batalla.

Qui va llançar aquella primera tomaca fatídica que va desencadenar la revolució de La Tomatina? La veritat és que ningú no ho sap. Tal vegada fóra una revolta antifranquista o un carnaval que se’n va anar de les mans. Segons la versió més popular de la història, durant el festival de Los Gigantes de 1945 (una desfilada de ninots de paper maixé gegants), un grup de locals que volien armar gresca per tal de cridar l’atenció, es van trobar amb un carro de verdures a prop i van començar a llançar-se tomàquets madurs. Espectadors innocents es van involucrar fins que l'escena va esdevenir una refrega massiva de fruita voladora. Els instigadors van haver de pagar als proveïdors de tomàquet, però això no va impedir la recurrència de més baralles de tomàquet -i el naixement d'una nova tradició.

Temoroses d'una escalada descontrolada, les autoritats van promulgar una sèrie de normes relaxades que després, ja en la dècada dels cinquanta, es convertirien en prohibicions. El 1951, els locals que van desafiar la llei van ser empresonats fins que la protesta pública va demanar el seu alliberament. El fet més insolent davant les prohibicions dels tomàquets va tenir lloc al 1957, quan els partidaris van simular amb tota mena de detalls el funeral del tomàquet; amb taüt i processó inclosos. Després de 1957, el govern local va decidir acceptar la situació, establir algunes regles, i acceptar la boja tradició.

Encara que els tomàquets són els protagonistes, una setmana de celebracions condueixen a l'enfrontament final. És una celebració en honor als patrons de Bunyol, la Mare de Déu i Sant Lluís Bertrand, amb desfilades, música i focs artificials a la alegre manera espanyola. Per tal d’agafar forces per la imminent baralla, en la vigília de la batalla se serveix una paella èpica; un plat emblemàtic Valencià a base d'arròs, marisc, safrà i oli d'oliva.
Avui en dia, aquesta festa sense restriccions té un cert grau d'ordre. Els organitzadors han arribat al punt de conrear una varietat especial de tomàquets de sabor desagradable, només per a l'esdeveniment anual. Les festes arrenquen a les deu del matí, quan els participants corren per tal de fer-se amb un pernil fixat damunt d'un pal engrassat. Els espectadors arruixen amb mànegues d’aigua els escaladors mentre canten i ballen als carrers. Quan les campanes de l'església donen les dotze del migdia, camions plens de tomàquets entren a la ciutat, mentre els càntics de "To-mà-quet, To-mà-quet!" arriben al crescendo.
L'esdeveniment principal comença quan un tret d'un canó d'aigua dóna llum verda, per a què els participants comencen a esclafar-se i llançar-se tomàquets en un atac sense límits. Llaçadors de tomàquets de llarga distància, assassins a boca de canó, i els tirs de ganxo de rang mitjà, sigui quina sigui la seva tècnica, quan al final de l’esdeveniment es veurà (i es sentirà) molt diferent. Gairebé una hora després, els bombarders mullats de tomàquet es queden a jugar als carrers en un mar de salsa, on no queda ja quasi res semblant a un tomàquet. Una segona canonada assenyala el final de la batalla.

Qui fou el primer en llençar aquell tomàquet fatídic que donà peu a la revolució de La Tomatina? Ningú no ho sap del cert. Potser es tractà d'una rebel·lió antifranquista, o d'un Carnaval que se'ls anà de les mans. Segons la versió més popular de la història, el 1945 durant el festival dels Gegants (una desfilada de ninots gegants fets de paper maixé), alguns pobletans cercaven protagonitzar una batussa per cridar l'atenció. Resultà que es trobaven sobre un carro d'hortalisses i començaren a llençar tomàquets madurs. Els espectadors innocents s'involucraren en la picabaralla fins que l'escena es convertí en una eixam de fruits voladors. Els instigadors de tot plegat hagueren de pagar pels tomàquets als seus venedors, però aquest fet no impedí la recurrència d'altres lluites de tomàquets i, amb ella, el naixement d'una nova tradició.

Temorosos d'una escalada fora de control, les autoritats varen aprovar, relaxar i, posteriorment, reintroduir una sèrie de prohibicions en la dècada dels 50. El 1951, els ciutadans locals que varen desafiar la llei van ésser empresonats fins que les protestes públiques van exigir-ne la posada en llibertat. La descaradura més famosa contra les prohibicions dels tomàquets es produí l'any 1957, quant un grup de proposants varen celebrar un enterrament fals del tomàquet, amb taüt i processó inclosos. A partir de 1957, el govern local decidí sumar-se al carro, fixà algunes normes i s'acollí a l'esbojarrada tradició.

Si bé els tomàquets són el centre d’atenció, després d'una setmana de festivitats arriba l'espectacle final: la celebració dels patrons de Bunyol, la Verge Maria i Sant Lluís Bertrand, que es festeja amb passacarrers, música i focs d’artifici a l'estil espanyol de rauxa. Per tal d'agafar forces de cara a la imminent escaramussa, se serveix una paella èpica la vetlla de la batalla, tot mostrant el tradicional plat valencià a base d'arròs, marisc, safrà i oli d'oliva.

Actualment, aquest festival desenfrenat gaudeix d'un cert ordre. Els organitzadors han arribat fins i tot a cultivar una varietat especial de tomàquets de gust desagradable només per aquest esdeveniment anual. La festa arrenca al voltant de les 10 del matí, quan els participants surten corrent per atrapar un pernil penjat d'una estaca greixosa. Els espectadors reguen els revoltosos amb aigua mentre canten i ballen pels carrers. Quan la campana de l'església toca a migdia, camions carregats de tomàquets arriben a la ciutat mentre els càntics de «To-mà-quet! To-mà-quet!» arriben a un crescendo.

Aleshores, quan es dispara el canó d'aigua comença el gran esdeveniment. És el tret de sortida per esclafar i llençar tomàquets en un atac general contra la resta de participants. Llançadors de tomàquets a llarga distància, assassins a tret de canó i trets executats a mitja distància. Sigui quina sigui la vostra tècnica, quan s'acabi el temps tindreu un aspecte (i un sentiment) força diferents. Gairebé una hora més tard, els bombarders, empastifats de tomàquet fins a les orelles, poden jugar en un mar de salsa tova de carrer on difícilment s'hi podrà trobar quelcom que s'assembli a un tomàquet. Un segon canó indica la fi de la batalla.

Qui va llançar aquell primer tomàquet fatídic que va iniciar la revolució de la Tomatina? El cert és que ningú no ho sap. Potser va ser una rebel·lió anti Franco o un carnaval del qual es va perdre el control. Segons la versió més popular de la història, durant el festival de Los Gigantes (desfilada de titelles gegants de paper maixé) de1945, els locals estaven mirant d’organitzar una baralla per tal de cridar una mica l'atenció. Van ensopegar amb un carro de verdures i van començar a llançar tomàquets madurs. Alguns espectadors innocents s'hi van involucrar fins que l'escena va esdevenir una topada massiva de fruita volant. Els instigadors van haver de pagar els venedors dels tomàquets, però això no va impedir la repetició de baralles de tomàquets i el naixement d'una nova tradició.

Temorosos d'una escalada rebel, les autoritats van promulgar, relaxar i més tard restaurar una sèrie de prohibicions en la dècada de 1950. El 1951 els veïns que van desafiar la llei van ser empresonats fins que la pressió de la protesta pública va aconseguir el seu alliberament. La burla més famosa a les prohibicions de les lluites de tomàquets es va produir el 1957, quan els seus partidaris van celebrar un simulacre de funeral per al tomàquet, fins i tot amb taüt i processó. Després de 1957 el govern local va decidir agafar el bou per les banyes, va establir unes quantes regles i va emparar l’excèntrica tradició.

Tot i que els tomàquets en són els protagonistes, les festivitats que condueixen a l'enfrontament final duren una setmana. És una celebració dels patrons de Buñol, la Mare de Déu i Sant Lluís Bertrand, amb desfilades, música i focs d’artifici a la manera alegre dels espanyols. Per tal d’enfortir-se per a la batussa imminent, la vigília de la batalla se serveix una paella, emblemàtic plat valencià d'arròs, marisc, safrà i oli d'oliva, de dimensions èpiques.

Avui dia aquesta festa sense restriccions ha assolit un cert grau d'ordre. Els organitzadors han arribat fins i tot a conrear una varietat especial de tomàquet de sabor desagradable només per a l'esdeveniment anual. Les festivitats comencen a les 10 del matí, quan els participants prenen part en una cursa per apoderar-se d’un pernil enganxat damunt d'una cucanya. Els espectadors ruixen els contrincants amb una mànega tot cantant i ballant pel carrer. Quan la campana de l'església toca les dotze del migdia, camions plens de tomàquets entren a la ciutat al càntic« in crescendo» de «¡To-ma-te, to-ma-te!».

Aleshores, amb el tret d'un canó d'aigua, comença l'esdeveniment principal. Aquest tret dóna via lliure per esclafar i llançar tomàquets en una guerra sense quarter contra la resta de participants. Tomàquets llançats a grans distàncies, assassins a boca de canó i ganxos d’abast mitjà. Sigui quina sigui la teva tècnica, quan tot s’hagi acabat tindràs una aparença (i et sentiràs) molt diferent. Gairebé una hora després, els bombarders amarats de tomàquet continuen la lluita en un mar de salsa de carrer pastosa i molt poc semblant als tomàquets. Una segona canonada assenyala el final de la batalla.

Ningú no sap qui va llançar el primer tomàquet que va iniciar la revolució de La Tomatina. Potser va començar com un moviment antifranquista o ves a saber si va ser un carnestoltes que va sortir de mare. La versió més popular de la història explica que, l’any 1945, a la desfilada de gegants, un grup de vilatans va voler organitzar una baralla per atraure una mica d’atenció; van trobar un carretó de verdures i van començar a tirar-se tomàquets madurs. Espectadors innocents també s’hi van veure implicats i el quadre va acabar en una batalla campal amb fruita volant arreu. Els instigadors van haver de pagar la fruita als venedors de tomàquets, però això no va aturar que es repetissin més lluites de tomàquets, i el que va acabar per ser el principi de una nova tradició.

Per por que no se n’anés de les mans, les autoritats van decretar una sèrie de prohibicions que a principis dels anys 50 es van anar relaxant, i tornant a imposar al final de la dècada. L’any 1951, els vilatans que infringien la llei eren empresonats, fins que el clam popular obligava a la seva alliberació. L’afront més famós a les prohibicions dels tomàquets va succeir l’any 1957, quan els seus defensors van organitzar un funeral fingit, amb taüt i processó incloses. Després de 1957, el govern local va decidir que no hi havia res a fer, va decretar algunes normes, i va unir-se a la boja tradició.

Tot i que el centre d’atenció són els tomàquets, hi ha tota una setmana de festejos que acaba amb la gran batalla. És la festa major de Bunyol, la celebració dels seus sants, la Verge Maria i San Luís Bertrán, amb les típiques desfilades, música i focs d’artifici espanyols. Per agafar forces per a la imminent batalla final es serveix una paella de proporcions èpiques la vigília del combat.

Avui en dia, aquesta descontrolada festa té un certs límits. Els organitzadors han arribat a l’extrem de cultivar uns tomàquets no comestibles només per a l’ocasió. Els festejos comencen als voltants de les 10 del matí, amb una cursa per agafar un tros de pernil penjat dalt d’un pal greixós. Els espectadors ruixen als participants amb aigua, mentre ballen i canten al carrer. Quan sonen les campanades de migdia, camions plens de tomàquets fan la seva entrada a la ciutat, mentre els cantis de “To-ma-te! to-ma-te!” arriben al seu punt àlgid.

És aleshores que, quan s’engega un canó d’aigua, comença l’esdeveniment principal. És el tret de sortida per aixafar i llançar tomàquets en un tots contra tots amb els altres participants. Tot s´hi val: llançar de lluny, a boca de canó, i tirar a la babalà. Sigui quina sigui la tècnica que s’empri, tothom acaba, i se sent, molt diferent de com comença. Gairebé una hora més tard, només queden guerrers xops de suc de tomàquet, jugant als carrers enllardats de salsa vermella, i on no hi queda res que pugui ser identificat com a tomàquet. Una segona canonada assenyala la fi de la batalla.

Qui va ser el responsable de llençar el tomàquet que va profetitzar La Tomatina? La veritat, no ho sap ningú. Potser va ser una acte de rebel•lió contra la dictadura franquista, o potser un carnaval que va arribar massa lluny. Segons explica la versió més popular, durant la cercavila de gegants de 1945, un grup de vilatans va començar a barallar-se al costat d’un carro de verdures llençant-se tomàquets madurs. Els instigadors van haver de pagar al verdulaire els fruits, però això no va impedir que es fessin més lluites de tomàquets i que es convertís en el naixement d’una nova tradició.
Temorosos d’un possible augment de disturbis, al 1950, les autoritats van inculcar diverses prohibicions. Al 1951, els vilatans que van desafiar la llei, van ser empresonats, però gràcies al clam popular van quedar en llibertat. L’acte més sonat durant aquest període de prohibicions va ser al 1957, quan es va fer una processó i es va enterrar un tomàquet. Va ser llavors quan el govern local va decidir posar una sèrie de normes i acceptar aquesta estranya tradició.
Les celebracions de les festes de Bunyol es fan en honor dels seus patrons, La Verge Maria i Sant Lluís Bertran i consisteix en una setmana de cercaviles, música i castells de foc que acaben amb la gran batalla. La vigília de la lluita, es fan paellades populars, ideals per agafar forces per l’endemà.
Actualment, la festa té algunes normes per mantenir l’ordre. Ha arribat tan lluny la seva fama, que fins i tot es conrea una varietat de tomàquets no aptes pel consum expressament per a la batalla. La festa comença als volts de les 10 del matí, quan els participants corren per agafar el pernil que hi ha a dalt del pal-sabó mentre es mulla als participants amb aigua. Pels volts del migdia, el repic de campanes dóna el tret de sortida a la batalla i comencen a entrar a la plaça camions carregats de tomàquets alhora que els càntics de “To-ma-te, to-ma-te!” es fan cada cop més forts.
Amb l’esclat d’un petard s’indica el començament de la batalla, llum verda per atacar amb tomàquets madurs i aixafats la resta de participants a tort i a dret. Sigui quina sigui la teva tàctica, quan acabi et veuràs (i sentiràs) bastant diferent. Després d’aproximadament una hora, els participants es banyen en un mar de salsa vermella buscant algun tomàquet sencer fins que el so d’un altre petard indica la fi de la festa.

Qui va llançar el primer tomàquet fatídic que va iniciar la revolució “La Tomatina”? La veritat és que no ho sap ningú. Tal vegada va ser una rebel•lió antifranquista, o potser un carnaval que es va escapar de les mans dels organitzadors. Segons la versió més popular dels seu orígens, a l’any 1945, durant una festa dels Gegants (una desfilada de figures fetes de paper-mastegat), els locals van buscar protagonitzar un enrenou entre la gent per tal de cridar l’atenció. Per casualitat, al voltant hi havia un carro carregat de verdures, doncs van començar a agafar tomàquets i llançar-los enlaire. Els que passaven al costat van ficar-s'hi, fins que tot es convertia en un enorme melé de tomàquets que es disparaven per tot arreu. Els instigadors van haver de reemborsar els venedors, però aquest fet no va posar fi a les baralles dels tomàquets – ni va impedir el naixement d’una nova tradició.

Nervioses davant un possible creixement incontrolat d’aquest fenomen, al llarg dels anys 50 les autoritats van aprovar, després relaxar, després restituir, un seguit de lleis que prohibien la festa. A l’any 1951, els ciutadans que desafiaven la llei eren empresonats fins que, gràcies a la clamor popular, van recuperar la seva llibertat. L’acte de resistència més famós es va produir a l’any 1957, quan els protagonistes van celebrar tot un ritual d’enterrament del tomàquet, amb fèretre i desfilada i tot. A partir del 1957, el govern va decidir rendir-se i, després d’establir algunes normes, va adoptar amb entusiasme aquesta excèntrica tradició.

Tot i que el tomàquet hi ocupa el centre de l’escenari, hi ha tota una setmana d’activitats que desemboquen en la batalla final. És tota una celebració dels patrons de Buñol: la Verge Maria i San Lluís Bertrand, amb desfilades pels carrers, música i focs d’artifici, plena de l'habitual alegria espanyola. Per tal de guanyar forces per la batalla que seguirà, es prepara una paella èpica al vespre anterior, quan s’exhibeix aquest plat icònic valencià d’arròs, marisc, safrà i oli d’oliva.

Avui, aquesta festa desenfrenada es revesteix d’un cert ordre. Els organitzadors han arribat fins el punt de cultivar una varietat especial, però insípida, de tomàquet només per aquest esdeveniment. Les festivitats s’inicien cap a les 10 del matí, quan els participants corren per veure qui pot agafar un pernil que s’ha penjat damunt d’una cucanya. Els espectadors al voltant mullen els concursants amb unes mànegues, tot cantant i ballant enmig dels carrers. En sonar les 12 de de la campana de l’església, arriben uns camions carregats de tomàquets, mentre els crits: "Tom-àqu-et, Tom-àqu-et” s’escolten amb una força creixent.

Tot seguit, la canonada d’aigua senyala el començament de l’esdeveniment principal. És el tret d’inici per aixafar i llançar enlaire els tomàquets en uns assalts sense treva contra la resta dels participants. N’hi ha que llancen des de lluny, altres que maten a boca de canó, i altres que fan un lob a mitjana distancia. Sigui la que sigui la tècnica emprada, al final de la batalla no semblaràs (ni te sentiràs) igual que al principi. Al cap de més o menys una hora, els bombarders acaben jugant en el mar de salsa de tomàquet en el qual s’ha convertit el carrer, on ja no hi queda gairebé res que s’assembli a un tomàquet sencer. Una segona canonada marca el final de la batalla.

Qui va llençar el primer fatídic tomàquet que iniciava la revolució de La Tomatina? La veritat ningú la sap. Potser va ser una rebel•lió anti-franquista, o un carnaval que se’ls hi va escapar de les mans. Segons la versió més popular de la història, durant el festival Los Gigantes (un ninot gegant fet de paper maixé) de 1945, els vilatans buscaven fer brega per atraure atenció. Al trobar una carreta de verdures al seu abast van començar a llençar tomàquets madurs. Innocents espectadors es van trobar envolts fins al punt que l'escena es convertia en una batalla massiva de fruita volant. Els instigadors van tenir que pagar els venedors de tomàquet, però aquest fet no va impedir la repetició de més batalles de tomàquets i l’inici d'una nova tradició.

Temorosos d'una esclat violent dels esdeveniments, les autoritats van promulgar, suavitzar i després restaurar una sèrie de prohibicions durant els anys 50. El 1951, els ciutadans que desafiessin la llei eren empresonats fins que la pressió i el clam del poble, provocava el seu alliberament. Els enfrontaments més famosos en contra de la prohibició van ocórrer el 1957, quan els defensor de la festa van celebrar una parodia del funeral d'un tomàquet amb taüt i processió inclosos. Després del 1957, el govern local va decidir , adaptar-se a la situació, rebaixant l’exigència d’algunes normes i acceptar la extravagància de la festa.

Tot i que els tomàquets representen la principal atracció, una setmana de festes precedeix el principal esdeveniment. Es la celebració del sant patró de Buñol, la Verge Maria i Sant Lluís Bertrand, amb desfilades, musica i focs d'artifici tal com mana l'alegre folklore espanyol. Per reunir forces per la imminent batalla, una enorme paella es servida la vigília del combat, exhibint l’icònic plat valencià, fet d’arròs, marisc, safrà i oli d'oliva.

Avui en dia, aquesta festivitat caòtica s'ha tornat més ordenada. Els organitzadors han arribat a cultivar una varietat especifica de tomàquet immenjable tan sols per aquesta esdevinença. Les festes comencen al voltant de les 10 del matí, quan els participant corren per agafar un pernil penjat al capdamunt d'un pal greixós. Espectadors reguen els trepadors amb una mànega d'aigua mentre canten i dansen al carrer. Quan la campana de l’església marca el migdia, camions plens de tomàquets entren al poble, mentre els càntics : "To-ma-te, to-ma-te!" pugen de to.

Després, el canó d'aigua fa de tret de sortida i el principal esdeveniment comença. Es llum verda per llençar i esclafar tomàquets en una lluita un-contra-tots entre els participants. Franctiradors disparant tomàquets a llarga distancia, tiradors de sang freda i llançadors de ganxos a mitja distancia. Sigui quina sigui la teva tècnica, quan el finalitza l’enfrontament, et veuràs (i sentiràs) bastant diferent. Gairebé una hora després, els participants coberts de tomàquet es troben lluitant en un mar de carrers flonjos plens de salsa on res semblant a un tomàquet pot ser trobat. Un segon canó d'aigua senyala el final de la batalla.

Qui va aquest primer tomàquet fatídica que va iniciar la revolució de la Tomatina? La realitat és que ningú sap. Potser va ser una rebel · lió anti-Franco, o un carnaval que va ser de les mans. D'acord amb la versió més popular de la història, durant el festival 1945 dels Gegants (una desfilada de titelles de paper maixé gegant), els locals estaven buscant per organitzar una baralla d'aconseguir una mica d'atenció. Van ocórrer en un carro de verdures a prop i començar llançant tomàquets madurs. Espectadors innocents es van involucrar fins que l'escena va esdevenir una topada massiva de fruita volant. Els instigadors havien de pagar als proveïdors de tomàquet, però això no va impedir que la recurrència de més baralles-i tomàquet el naixement d'una nova tradició.

Temorosos d'una escalada rebel, les autoritats van promulgar, relaxat, i després reintegrats una sèrie de prohibicions en la dècada de 1950. El 1951, els locals que van desafiar la llei van ser empresonats fins que la protesta pública va demanar el seu alliberament. El més famós desvergonyiment de les prohibicions de tomàquet que va passar el 1957, quan els partidaris van celebrar un funeral tomàquet simulacre complet amb un taüt i una processó. Després de 1957, el govern local va decidir rodar amb els cops, estableix algunes regles en el seu lloc, i va abraçar la tradició boig.

Encara que els tomàquets són els protagonistes, d'una setmana de festivitats condueixen fins a l'enfrontament final. És una celebració dels sants patrons de Bunyol, la Mare de Déu i Sant Lluís Bertrand, amb desfilades, música i focs artificials en alegre moda espanyola. Per augmentar la seva força per la baralla imminent, una paella èpica se serveix a la vespra de la batalla, mostrant un plat emblemàtic Valencià d'arròs, marisc, safrà i oli d'oliva.

Avui en dia, aquesta festa sense restriccions té un cert grau d'ordre. Els organitzadors han anat tan lluny com per conrear una varietat especial de tomàquets de sabor desagradable només per a l'esdeveniment anual. Festes arrenquen a les 10 del matí quan els participants la cursa per prendre un pernil fixa damunt d'una cucanya. Els espectadors mànega els codificadors amb aigua mentre cantant i ballant als carrers. Quan la campana de l'església colpeja migdia, camions plens de tomàquets rodar a la ciutat, mentre que els càntics de "A-ma-ment,-a-ma te!" arribar a un crescendo.

Després, amb el tret d'un canó d'aigua, comença l'esdeveniment principal. Aquesta és la llum verda per a la trituració i el llançament de tomàquets en atacs total contra la resta de participants. Lobbers tomàquet de llarga distància, assassins a boca de canó, i els tirs de ganxo de rang mitjà. Sigui quina sigui la seva tècnica, per al moment en què es va acabar, que es veurà (i sentir) molt diferent. Gairebé una hora després, els bombarders de tomàquet amarat es deixen de jugar en un mar de salsa carrer toveta amb poca esquerra s'assembla a un tomàquet que es troben. Un segon canonada assenyala el final de la batalla.